UNA FRÀGIL, DOLÇA I SILENCIOSA SERENITAT
Sempre m’ha atret fàcilment l’escultura. I em captiva, perquè, contemplant-la amb silenciós respecte, hom s’imagina tots els neguitosos moviments que la mà atrafegada de l’escultor fa amb vivencial ritme. T’imagines una pedra freda, sense atractiu immediat ni valor estètic, i ales- hores unes apassionades mans, dirigides per la fidel constància i per l’energia emergida des de dins, són capaces d’anar canviant aquell impersonal tros de pedra freda en una atractiva figura, que neix per exclusiva voluntat de l’artista.

Durant aquest mes de febrer, la sala La Plana de l’Om de Fun- dació Caixa de Manresa acull l’o- bra escultòrica d’Anna Benavent i Ríos, nascuda a Barcelona l’any 1919, que visqué la seva joventut a Manresa. Setze són les escultu- res clàssiques que el visitant pot veure i analitzar, una de les quals, però, atansa a una lleugera abs- tracció. Ha utilitzat, per forjar les seves esveltes figures, pedra d’Ulldecona, marbre civec de Iugoslàvia, bronze, marbre de Carrara; bronze polit i marbre de Carrara blanc pi. Les obres són fetes entre els anys 1981 i 1994.

Aquesta mostra escultòrica és realment interessant, sobretot perquè és el brillant resultat d’u- na somorta vocació i d’un desfer- mat afecte. Contemplant la totalitat de les obres, evoquen un treball seriós, lleial a un estil amarat de classicisme, però amb segell distintiu i personalitzat. Cada escultura és el fruit assaonat d’u-na necessitat interior de l’artista, la qual ha sofert i ha gaudit forjant formes i volums.

Un tret característic de l’obra d’Anna Benavent recau en la seductora vitalitat que sap imprimir a les mans: tenen força i expressió. Totes les escultures, que es recreen sobretot en la figura femenina nua, desprenen una fràgil actitud de silenciosa serenitat. Són figures dolces, dominades per la calma i la tranquil·litat. Exterioritzen un estat d’ànim pacificat, com si preservessin la seva intimitat, tot i que irradien que el replegament interior s’ha de valorar.

L’escultora ha afaiçonat les seves boniques figures amb concordança estètica, i les ha convertit en imatges aplomades i trenquillés, asserenades. Projecten una humanitzada normalitat propera a la persona quan està recollida rebuscant els secrets del seu interior, alhora que escampen una pau anímica. Quasi totes les escultures d’Anna Benavent posseeixen l’encant de la normalitat, juguen amb l’estètica situació dels braços i de les mans. Les estàtues femenines estan amarades de suavitat, de delicadesa, àdhuc de tendresa. Per això atrauen. Hi ha una sensualitat somorta i controlada, potser amb l’afany de fugir de la senzilla i normal materialitat. És possible que l’escultora vulgui transcendir les seves figures, i també que hi hagi, en l’artista, un sentiment pudorós en descriure el cos femení.

Dues són les escultures que ressenyo, les que han connectat amb la meva sensibilitat: Laura i Aracel.li. La primera és una figura asseguda, amb les cames plegades, l’esquerra sobre la dreta. Amb les mans s’acaricia el cap. Trena recollida i mirada pensativa. La segona és una escultura de mida natural: expressió dolça, postura natural, amb l’actitud de recollir-se els cabells, mentre que l’altra mà comunica dinamisme.